Aquestes són algunes de les preguntes que els pacients formulen a la consulta de l'al·lergòleg
L'epiteli i la saliva d'animals domèstics, especialment el gat, l'hàmster, el gos i el cavall contenen proteïnes amb alt poder al·lergènic. Aquests al·lergens resten dipositats en el domicili on està present l'animal malgrat aquest es trobi absent. A més, s'adhereixen a la roba, per tant, el simple fet d'estar en un ambient on hi ha o ha estat present l'animal (contacte indirecte) pot desencadenar en els pacients al·lèrgics símptomes de rinitis, urticària i asma.
A vegades és difícil diferenciar aquestes tres afeccions i el que pensem que és un refredat comú pot ser, en realitat, una al·lèrgia. Existeixen rinitis al·lèrgiques durant tot l'any. En aquestes, potser, la característica diferencial més important és la picor nasal i la mucositat aquosa junt amb els esternuts en salva i l'afectació dels ulls. En el refredat, els mocs són més espessos i es produeix un menor nombre d'esternuts. En la sinusitis predomina la congestió amb sensació de rostre ple i mal de cap. A més, acostuma a haver descàrrega retronasal de mal gust. La febre acostuma a acompanyar al refredat comú i la sinusitis.
Ho diu la veu popular i és cert: a la primavera algunes afeccions empitjoren o augmenten. Les malalties al·lèrgiques constitueixen l'exemple més típic. Els pòl·lens són els elements reproductors bàsics d'arbres i plantes. Aquest pol·len al ser transportat per l'aire i ser respirat per les persones que són sensibles a ell, desencadena els símptomes al·lèrgics. Pot haver pol·len tot l'any, però a la nostra zona geogràfica la majoria de plantes pol·linitzen a la primavera. Per a conèixer els pòl·lens presents a cada zona existeixen uns aparells captadors que analitzen les quantitats i tipus de pol·len transportats. Així, per exemple, mentre a la zona centre de la Península Ibèrica incideixen especialment els pòl·lens de gramínies, en el Mediterrani destaca el pol·len de parietària i altres maleses.
Les substàncies que poden desenvolupar una resposta de tipus al·lèrgic a l'organisme s'anomenen al·lergens. Aquests al·lergens, generalment, entren a l'organisme per les vies respiratòries. Els pòl·lens, àcars de la pols domèstica, fongs i epiteli d'animals són els principals responsables de les al·lèrgies respiratòries. Així mateix, els al·lergens poden entrar a la circulació sanguínia mitjançant la ingesta. Entre els al·lergens alimentaris més freqüents anomenarem llet de vaca, l'ou, els fruïts secs, mariscos, peixos i molts vegetals i fruites. Mitjançant el contacte amb la pell, produeixen al·lèrgies els metalls, els cosmètics, les plantes i els fàrmacs tòpics, entre altres. La injecció d'un verí d'insecte i l'administració d'un fàrmac constitueixen altres causes freqüents d'al·lèrgia.
Els símptomes al·lèrgics varien segons l'òrgan afectat per la reacció al·lèrgica. Si afecten als ulls i el nas es produirà una conjuntivitis i una rinitis, amb molèsties com llagrimeig, picor d'ulls i nas, esternuts, mucositat, nas tapat, etc. Si la reacció es produeix en el bronqui, parlarem d'asma bronquial amb tos, xiulets i ofec. A la pell es produeixen les urticàries. Per últim, si l'afectació és general a tot l'organisme, pot desenvolupar-se la reacció al·lèrgica més greu anomenada anafilaxis. L'anafilaxis s'inicia amb picor a tot el cos seguida de dificultat respiratòria, envermelliment i mareig amb una caiguda de la tensió arterial. Aquesta reacció, si no es tracta de manera urgent i enèrgica, pot portar a la mort de l'individu.
Sí, això és cert, principalment en els països desenvolupats on les xifres de prevalença de malalties al·lèrgiques ja sobrepassen el 20% de la població. Sembla que els factors causants d'aquest increment s'associen a l'estil de vida occidental. Un d'aquests factors pot ser el fet que la nostra societat passa la major part del temps en espais tancats. L'augment de la humitat a les cases amb aire condicionat fomenta, per exemple, el creixement de floridures i àcars de la pols. L'augment d'animals de companyia també incrementa el risc de sensibilització al·lergènica. La reducció de les infeccions en la infància també pot ser responsable de la desviació del sistema immunològic cap a les respostes de tipus al·lèrgic.
L'element més important en el diagnòstic d'una al·lèrgia és la història clínica. El pacient ha d'informar sobre: les condicions ambientals que l'envolten (residència, treball, contacte amb animals, etc.), els factors desencadenants o d'exacerbació de símptomes, calendari de símptomes, afeccions i antecedents familiars d'al·lèrgia. Una vegada orientat el pacient per l'anomenis, els mètodes més emprats en el diagnòstic de la causa de la malaltia són: les proves cutànies que resulten ràpides i incolores, les proves de provocació i proves de laboratori.
L'administració controlada d'un fàrmac per a confirmar la tolerància al mateix o l'existència d'al·lèrgia porta implícit el risc de presentar una reacció. És per això que sempre s'ha de realitzar amb el consentiment informat per escrit per part del pacient. En qualsevol cas, els pacients han de saber que el metge especialista no correrà riscos innecessaris i, sempre que sigui possible, donarà medicació alternativa en substitució de la que produí el problema clínic.
No, a més de la urticària i l'angiedema, l'al·lèrgia alimentària es pot manifestar d'altres maneres. L'al·lèrgia a la llet i a l'ou són els aliments que amb major freqüència s'han trobat implicats en els pacients amb dermatitis atòpica i símptomes digestius, i el peix ha estat l'aliment que més sovint produeix asma. A alguns pacients la inhalació de vapors de peix o el simple fet de passar per davant d'una peixateria els desencadena una crisi d'asma.
Probablement no. En pacients adults una de les al·lèrgies alimentàries més freqüents és la del préssec. A més de les fruites, hi ha altres aliments que produeixen al·lèrgies freqüentment: els fruïts secs, verdures, peix i marisc. Contràriament a les creences populars, aliments com la xocolata, les maduixes o els embotits rarament poden causar una resposta immunitària que produeixi símptomes al·lèrgics. Sí que poden empitjorar els símptomes en una urticària ja existent per un alliberament inespecífic d'histamina. En nens, els aliments que provoquen al·lèrgies més freqüentment són la llet, els ous i el peix.
La resposta és que no és veritat, però convenen algunes matisacions. Alguns pacients al·lèrgics per via respiratòria a pòl·lens reaccionen amb la ingesta d'algunes fruites fresques o fruïts secs. Poden aparèixer lesions cutànies en forma de faves o simplement prurigen a la cavitat bucal (el que s'anomena síndrome d'al·lèrgia oral). En aquestes situacions convé comprovar si existeix o no alguna sensibilització, a aquests aliments, que ho justifiqui. En cas afirmatiu, el més prudent serà prohibir la ingesta d'aquestes fruites.
Efectivament, la concordància entre la prescripció mèdica i l'actitud del pacient en quant a l'administració de medicaments i els canvis en l'estil de vida no arriba al 50%. Per a millorar aquest incompliment és imprescindible establir una bona comunicació entre el pacient i el personal sanitari. Això comporta buscar les causes de l'incompliment (oblit, recel, motius econòmics, por als efectes secundaris). El metge ha de procurar resoldre aquests problemes a la vegada que recomana règims de tractament còmodes, facilita el tractament per escrit i supervisa la tècnica d'ús de fàrmacs com els inhaladors.
Efectivament, els antihistamínics clàssics produeixen sedació per la seva acció sobre el Sistema Nerviós Central. Aquests antihistamínics són molt útils per a tractar aquells trastorns on es produeix molta picor, com poden ser la dermatitis atòpica i la urticària aguda. Cal tenir en compte que, mentre duri el tractament amb aquests fàrmacs sedants, s'han d'evitar les activitats que precisin de la màxima concentració, com pot ser la conducció de vehicles. En alguns casos pot resultar molt útil associar un antihistamínic sense efecte sedant pel matí amb un de clàssic per la nit.
La histamina és un mediador important alliberat per algunes cèl·lules (mastòcits i basòfils) en resposta a la reacció al·lèrgica. L'estimulació dels receptors H1 per part de la histamina provoca una dilatació i augment de permeabilitat vascular. Els medicaments antihistamínics bloquegen aquests receptors i impedeixen els efectes de la histamina sobre els mateixos. Els antihistamínics són els fàrmacs més útils per a tractar alguns dels símptomes al·lèrgics més molests: el picor, els fabons, els esternuts i la mucositat nasal.
El tractament de la dermatitis atòpica s'ha d'acompanyar d'una adequada hidratació de la pell i d'una reducció dels factors desencadenants de la dermatitis. Així han d'evitar-se canvis bruscs i extrems de temperatura i humitat, dutxes freqüents, exercici, estrès, sudoració, certs teixits (llana, fibres sintètiques, pells), contacte amb detergents. És recomanable que la roba del pacient es renti amb sabó neutre, que sigui ben esbandida i s'evitin els suavitzants. Són preferibles els banys a les dutxes, amb una temperatura temperada i usant emulsions sense sabó. Abans de sortir de l'aigua pot, així mateix, resultar beneficiosa l'aplicació d'un oli dermatològic que formi una pel·lícula grassa sobre la pell i retingui la humitat cutània. L'eixugat després del bany es farà sense refregar, amb un teixit de cotó suau. Finalment, és convenient aplicar una crema, llet corporal o pomada hidratant.
La dermatitis atòpica és una malaltia cutània inflamatòria, molt pruriginosa que sol passar, generalment, en nens amb història familiar d'al·lèrgia. El seu inici es produeix, generalment, en l'època de lactant i acostuma a millorar en l'adolescència. En alguns casos (no en tots) és possible demostrar l'existència d'una al·lèrgia a un o varis aliments o a altres al·lergens (àcars de la pols domèstica, epitelis d'animals, etc.). L'estudi meticulós d'aquests nens és imprescindible, ja que només una petita part d'ells es beneficiarà d'una manipulació de la seva dieta, mentre que la resta s'ha de tractar només a nivell tòpic.
Els corticoesteroides són uns potents antiinflamatoris molt útils per al tractament de les malalties inflamatòries d'origen al·lèrgic. Afortunadament, en els últims anys, aquests medicaments estan disponibles en forma inhalatòria (nasal per a la rinitis i bronquial per a l'asma), això ha permès controlar la malaltia al·lèrgica amb un mínim d'efectes secundaris. En els nostres dies, els corticoesteroides per via oral, intramuscular o intravenosa es reserven per al tractament de les aguditzacions greus o l'asma sever i s'intenten períodes curts de temps.
La via inhalatòria és la via d'administració de fàrmacs més adequada per a l'asmàtic, doncs porta el medicament al lloc on interessa: l'arbre bronquial. Nombrosos fàrmacs de diferents característiques es poden administrar per aquesta via. Alguns dels medicaments s'han d'usar de forma regular, independentment dels símptomes que presenti el pacient, però que constitueixen el tractament de fons que permetrà un millor control de la malaltia i de l'evolució d'aquesta a llarg termini. Per tant, després de la seva administració, el pacient no nota immediatament els seus efectes. En cas de presentar una crisi, el pacient asmàtic utilitzarà el més aviat possible el tractament broncodilatador que se li hagi recomanat per aquests casos. Així doncs, la via inhalatòria és una via d'administració de múltiples fàrmacs i és precís que el pacient conegui per a què serveix cada un. D'aquesta manera es podrà controlar millor la malaltia.
La tos és un símptoma i no una malaltia. El tractament satisfactori depèn de la teràpia del trastorn subjacent. Per exemple, la tos causada per l'asma s'ha de tractar amb medicaments anti-asma i la tos deguda a una rinitis al·lèrgica amb antihistamínics. La supressió de la tos en pacients amb malalties de les vies respiratòries pot ser contraproduent, perquè deixa l'aparell respiratori sense un mecanisme defensiu.
El fet que els pares pateixin al·lèrgies augmenta el risc del nen de patir aquesta malaltia. Les actuacions preventives poden iniciar-se en l'època gestacional amb l'evitació de l'exposició al tabac. Posteriorment, en la lactància, s'afavorirà la materna i les normes de control ambiental per a evitar l'exposició a al·lergens ambientals.
Pel que respecta a l'alimentació, els aliments sòlids s'han d'introduir als 6 mesos, primer cal donar els menys al·lergènics, posposant al màxim l'ou, peix i fruïts secs.
Els mecanismes d'acció de les vacunes antial·lèrgiques i de les vacunes antiinfeccioses són diferents i no s'interfereixen entre ells, per tant, no hi ha cap inconvenient que les persones que estan rebent immunoteràpia específica contra la seva al·lèrgia rebin les vacunes antiinfeccioses que els correspongui. De fet, és pràctica habitual que els pacients que pateixen asma bronquial rebin, a la tardor, la vacuna antigripal. Les vacunes antiinfeccioses poden produir febre i no és convenient administrar les vacunes antial·lèrgiques quan el pacient té febre, per tant, sembla raonable deixar un interval de temps entre ambdues vacunes.
El tractament amb immunoteràpia es concep a llarg termini, amb objecte d'aconseguir la màxima eficàcia clínica. Per tant, no s'ha d'abandonar al no trobar milloria en un temps massa curt. El període mínim per a replantejar-se la seva indicació és d'un any. Si es produeix una resposta positiva amb reducció dels símptomes acostuma a mantenir-se aquest tractament entre 3 i 5 anys.
L'al·lergòleg, especialista en al·lèrgia, és el metge que s'ha especialitzat en el diagnòstic i tractament de les malalties al·lèrgiques. Aquest professional l'indicarà si els símptomes que vostè pateix poden estar causats per una al·lèrgia i quina és la seva possible causa. En els casos d'al·lèrgia respiratòria que no es pugui eliminar completament la causa o en l'al·lèrgia al verí d'himenòpters pot estar indicada la immunoteràpia. Aquest tractament s'aplicarà sempre d'acord amb el pacient i juntament amb altres tractaments concomitants que l'indicarà l'al·lergòleg.
Com a continuació de la mucosa nasal, la mucosa dels sins paranasals pot presentar, així mateix, els fenòmens inflamatoris propis de la reacció al·lèrgica amb descàrrega postnasal de secrecions seromucoses. L'edema dels orificis de drenatge dels sins pot afavorir la retenció d'aquestes secrecions i aparèixer tensió local i mal de cap. Secundàriament poden sobreinfectar-se, apareixent els símptomes de sinusitis: cefalea intensa, descàrrega nasal purulenta o febre.
Un cop establert el diagnòstic de certesa d'al·lèrgia immediata a les proteïnes de la llet de vaca (beta-lactoglobulina, caseïna, alfa-lactoalbúmina i seroalbúmina), l'únic tractament realment eficaç és una dieta estricta d'eliminació d'aquestes proteïnes, ja que petites quantitats, malgrat no produeixin símptomes, poden afavorir la persistència o l'augment de la sensibilització. Com a substituts es pot optar per fórmules amb altre font proteica intacte (soja) i fórmules extensament hidrolitzades. Les fórmules parcialment hidrolitzades mai s'han de fer servir en el tractament de l'al·lèrgia a la llet, ja que un percentatge de les seves proteïnes se troba intacte amb tot el seu poder al·lergènic.
Les reaccions adverses a les proteïnes de la llet de vaca són molt freqüents en el primer any de vida. Es poden manifestar en forma de problemes cutanis, manifestacions gastrointestinals, símptomes respiratoris o anafilaxis. El pronòstic de l'al·lèrgia a les proteïnes de la llet és favorable, remetent la major part dels casos abans dels 3 anys d'evolució. És doncs, una al·lèrgia que desapareix o es tolera amb el temps.
Un consens internacional ha establert unes zones segons els valors de flux espiratori màxim (FEM) per ajudar als malalts a portar el seu asma a casa. Cada zona s'ha definit com percentatge sobre el valor més alt entre el millor valor personal i el teòric.
- Zona verda (80-100%): vol dir que tot va bé.
- Zona groga (50-80%): vol dir precaució, pot ser necessari un augment temporal de la medicació.
- Zona vermella (<50%): vol dir alerta mèdica, és necessari administrar un broncodilatador i anar al metge.
Sí, existeixen els mesuradors del flux espiratori màxim. Aquests aparells coneguts com peak-flow són d'ús domèstic, portàtils i de fàcil maneig, permeten monitoritzar en cada moment el funcionalisme pulmonar del pacient asmàtic. Gràcies a les seves medicions el pacient pot objectivar quan necessita augmentar la seva medicació habitual o anar a un Centre Mèdic. També és útil per a identificar factors precipitants de l'asma i mesurar la resposta al tractament. El peak-flow és una ajuda més en el control de l'asma. Malgrat s'ha comparat al registre de glucèmia del diabètic o a la mesura de la tensió arterial en l'hipertens, no ha de portar a una falsa confiança el senzill fet de disposar d'aquest mesurador.
Si la picada és d'abella es pot intentar treure l'agulló. D'aquesta manera es redueix la quantitat total de verí injectat. En cas de reacció local aplicar gel i administrar un antihistamínic. En cas de reacció general en un individu sensibilitzat és necessària l'administració d'adrenalina. Tots els pacients amb al·lèrgia al verí d'abella i vespa han d'estar entrenats en l'ús d'adrenalina auto-injectable i portar-la amb ells.
La majoria de les picades es produeixen entre els mesos de maig i setembre. En aquests mesos s'han de prendre algunes mesures al sortir al camp, com poden ser: evitar perfums o productes amb olors intenses, no portar robes de colors molt brillants, protegir-se amb pantalons llargs i camises de màniga llarga i evitar caminar descalç, vigilar amb el menjar i les begudes ensucrades, mantenir les galledes d'escombreries ben tancades. Els repel·lents d'insectes, malgrat que útils, no proporcionen una seguretat absoluta. Si una abella o una vespa es col·loca sobre una persona no intenteu foragitar-la ni matar-la, cal mantenir-se quiet o fer moviments molt lents fins que se'n vagi.
Aquesta reacció correspon, probablement, a una anafilaxis per sensibilització al verí de vespa. Una nova picada podria reproduir el quadre descrit o, fins i tot, tenir pitjors conseqüències. Per això és necessari un estudi al·lèrgic per a saber quin tipus de vespa és la responsable de la reacció. Una vegada s'identifiqui, està indicada una immunoteràpia de manera que el sistema immunitari desenvolupi la protecció necessària per a que, si li torna a picar una altra vespa, no es produeixi reacció.
Els preparats en pols seca i les càmeres espaiadores redueixen el dipòsit del fàrmac a la cavitat bucal i fan més fàcil la seva arribada a l'arbre bronquial, lloc on és necessària la seva actuació. La inhalació directa del fàrmac amb cartutx pressuritzat té l'inconvenient d'una major retenció a la boca i que precisa de la sincronització entre la pulsació i la inhalació. La millor càmera o el millor dispositiu de pols seca serà aquell que resulti més còmode i fàcil de fer servir en cada pacient. S'ha de procurar unificar els diversos fàrmacs utilitzats en el tractament de l'asma d'un pacient en un mateix sistema d'inhalació.
Les persones al·lèrgiques poden transmetre als seus descendents la predisposició de "fer-se al·lèrgic" el que, sumat a una favorable exposició ambiental, donarà lloc, amb molta probabilitat, a la malaltia al·lèrgica. Si un dels pares és al·lèrgic, el fill té prop del 40% de probabilitats de ser-ho també. Si ambdós pares pateixen aquesta malaltia la xifra s'eleva fins quasi el 70%.
Aquests símptomes i signes són típics de la conjuntivitis papil·lar gegant. El desenvolupament d'aquesta conjuntivitis es pot produir de forma immediata o després d'anys d'ús de les lents. Existeixen diversos estadis que porten a una intolerància completa. En un 5-10% dels pacients que utilitzen lents de contacte toves i en un 3-4% dels que porten lents dures s'ha diagnosticat hipertròfia papil·lar del tars superior. El tractament més efectiu és deixar d'utilitzar lents de contacte. Per als pacients que desitgen continuar fer-les servir, existeixen lents de contacte d'ús diari que són normalment ben tolerades. El polímer de la lent és un factor important perquè les lents no iòniques amb un baix contingut en aigua generalment ocasionen menys inflamació.
La parpella és una de les localitzacions més freqüents de l'angiedema, pot ser la part més afectada en el context d'una reacció generalitzada d'urticària/angiedema. Aquesta afecció ve facilitada per l'escàs gruix de la pell palpebral i la seva unió laxa al teixit cel·lular subcutani. Les causes d'aquesta inflor poden ser múltiples (aliments, medicaments, contactants, picades d'insecte) essent molt freqüent l'angioedema palpebral induït per àcid acetilsalicílic (aspirina) i altres antiinflamatoris no esteroidals.
Els símptomes al·lèrgics alarmen especialment als pacients perquè, a més dels símptomes molests de picor i coïssor, la inflor i l'envermelliment dels ulls són percebuts per la família, els amics i els companys de treball. Donada la funció única i altament especialitzada de l'ull, una reacció lleu pot alterar enormement la qualitat de vida del pacient. Aquesta conjuntivitis afecta ambdós ulls i acostuma a estar associada a símptomes nasals. Els agents causals estan presents a l'ambient.
És relativament freqüent la dermatitis de contacte causada per l'aplicació de medicaments tòpics (pomades, cremes, ungüents). Entre els medicaments que més al·lèrgia per contacte produeixen trobem la neomicina, sulfamides, anestèsics locals, antiinflamatoris i agents conservants. Fins i tot, els antihistamínics i corticoides aplicats tòpicament poden produir al·lèrgia. Convé evitar l'aplicació de cremes o pomades, aparentment innòcues, sempre i quan no estiguin indicades per un facultatiu. El fet de patir una dermatitis de contacte a un medicament tòpic no contraindica la seva administració per via oral o parenteral.
Probablement l'èczema que li produeix la bijuteria és degut a una dermatitis de contacte per níquel. És l'al·lèrgia de contacte més freqüent, pot afectar al 25% de la població femenina. Aquest metall es troba en la majoria dels objectes que porten un bany metàl·lic com, per exemple, bijuteria, rellotges, or blanc, sivelles, monedes, tisores, cremalleres, etc. Com alternativa s'han d'utilitzar objectes d'alumini, ferro, platí, acer inoxidable o or. La roba ha d'anar proveïda de cremalleres i botons no metàl·lics, convé prestar especial atenció amb els botons metàl·lics dels pantalons texans. Si és impossible evitar el contacte amb objectes metàl·lics com, per exemple, la part posterior del rellotge, claus, etc., ha de recobrir-los amb vàries capes d'esmalt d'ungles.
L'asma bronquial és una malaltia inflamatòria de la via aèria, en la majoria de casos aquesta inflamació està causada per una reacció al·lèrgica davant algun agent extern. Així doncs, la majoria d'asmes bronquials són de causa al·lèrgica. La malaltia que pateix aquest nen és, probablement, un asma bronquial de causa al·lèrgica. Moltes vegades, encara avui en dia, es fan servir eufemismes com bronquitis o al·lèrgia per a evitar la connotació de gravetat que pugui tenir la paraula asma. Hem de pensar que l'al·lèrgia es manifesta de diverses maneres clíniques depenent de l'òrgan que afecti i que la paraula asma només defineix la inflamació de la mucosa bronquial, però no implica cap classificació de gravetat. Un asma bronquial pot ser lleu, moderat o greu.
La medicina científica recomana els seus tractaments basant-se en el més gran coneixement possible de les causes d'una malaltia, dels seus mecanismes fisiopatològics i de l'ús racional dels fàrmacs que disposem. Els medicaments i tècniques terapèutiques són sotmesos a assaigs clínics rigorosament controlats i, només, quan es demostra la seva eficàcia s'apliquen de forma rutinària a tots els pacients. Els tractaments preconitzats per les medicines alternatives no estan sotmesos a aquests controls i, per tant, no és possible assegurar la seva eficàcia. Fins la data només algunes tècniques de relaxació, juntament al tractament mèdic, poden ajudar al pacient asmàtic a superar amb més facilitat les crisis agudes d'asma.
Sí, els pacients al·lèrgics a l'olivera ho són al seu pol·len i els produeix símptomes de tipus respiratori. La pol·linització de l'olivera dura poques setmanes (maig-juny) però arriba a concentracions elevades en el Mediterrani, sobretot al sud d'Espanya. El consum del fruit de l'olivera, les olives, no suposa cap risc de reacció al·lèrgica per als pacients al·lèrgics al pol·len d'olivera, doncs les proteïnes causants de l'al·lèrgia a aquest pol·len no estan presents en les olives. El mateix succeeix amb els pacients al·lèrgics al pol·len de gramínies que poden consumir cereals sense problemes.
Les tècniques actuals permeten fer un estudi al·lergològic a qualsevol edat. Les proves cutànies es realitzen amb un material indolor; les llancetes utilitzades tenen una punta de només 1 mm. Les proves permeten saber la causa de la malaltia al·lèrgica. Com més aviat puguem arribar a conèixer què causa una al·lèrgia, abans podrem iniciar un tractament específic.
No existeix cap prova a la pell o anàlisi de sang que serveixi per a predir el risc d'una reacció adversa al contrast iodat. En el cas que un pacient amb factors de risc, com poden ser aquells pacients amb antecedents de reaccions prèvies als medis de contrast radiològic, precisi l'administració de contrast iodat per a practicar una exploració diagnòstica, s'han de tenir presents unes precaucions: s'administrarà una premedicació a base d'antihistamínics i corticoides i es faran servir contrasts de baixa osmolaritat.
Per a poder establir un diagnòstic correcte és precís que el pacient informi dels símptomes de la reacció, el o els fàrmacs implicats i la seqüència d'administració. Actualment no existeixen mètodes de laboratori útils per al diagnòstic d'al·lèrgia a fàrmacs amb algunes excepcions. Tampoc les proves cutànies són d'utilitat excepte en els casos de fàrmacs de tipus proteic i en alguns beta-lactàmics, sulfamides, pirazolones i relaxants musculars, en les concentracions i condicions adequades i assumint que la seva negativitat no exclou l'al·lèrgia al fàrmac, pel que es precisarà d'un test de provocació abans d'assegurar la seva innocuïtat. L'estès costum d'alguns metges i infermeres de fer proves al braç amb una petita quantitat de fàrmac és perillosa i acostuma a portar a diagnòstics erronis a causa de reaccions cutànies irritatives. Amb les excepcions anomenades (i encara en elles, per a confirmar el diagnòstic), l'única alternativa per aclarir l'existència o no d'al·lèrgia a un fàrmac és l'exposició controlada (prova d'exposició o provocació). L'ús assenyat i responsable d'aquesta possibilitat requereix l'avaluació dels beneficis i riscos en cada cas. Però, en qualsevol cas, aquestes proves només es realitzen si el pacient refereix haver tingut problemes amb un medicament en concret i, mai, de forma predictiva.
La principal mesura per a prevenir possibles al·lèrgies a medicaments és la de fer servir, en qualsevol circumstància, només aquells fàrmacs que realment es precisin i durant el temps que sigui precís. Fonts potencials d'inducció d'al·lèrgia són els fàrmacs autoprescrits o els tractaments antibiòtics precoçment interromputs. Convé remarcar, la importància de no etiquetar d'al·lèrgica" qualsevol reacció relacionada amb el consum d'un fàrmac, doncs moltes d'aquestes reaccions poden ser d'altre origen: efecte secundari, toxicitat, intolerància, interacció amb altres fàrmacs, etc. És l'al·lergòleg quin ha de fer el diagnòstic d'al·lèrgia a fàrmacs.
Les precaucions que s'han de tenir presents són iguals a les de qualsevol altre pacient no al·lèrgic. Si el pacient precisa, per la raó que sigui, un determinat medicament i no guarda relació farmacològica amb aquell al que és al·lèrgic, no ha de tenir temor a prendre'l. Però, per a evitar el consum encobert d'un fàrmac cal estar molt atents a la composició dels medicaments, doncs un mateix principi actiu és comú a diversos preparats. Així, per exemple, l'Aspirina (àcid acetilsalicílic) està present en multitud de medicaments amb indicacions terapèutiques diverses.
L'Aspirina forma part d'un grup de medicaments que es coneixen com AINES (antiinflamatoris no esteroides), tots ells actuen com antiinflamatoris a l'inhibir l'enzim cicle-oxigenasa. Al compartir el mateix mecanisme d'acció, l'administració de qualsevol d'aquests AINES pot provocar en un individu la mateixa reacció al·lèrgica. El metge especialista en Al·lèrgia indicarà en cada cas quins fàrmacs s'han d'evitar i quins poden ser útils com alternativa terapèutica.
És un error molt freqüent pensar que per haver tolerat sense problemes un determinat fàrmac, penicil·lina en aquest cas, no és possible fer-se al·lèrgic al mateix. En realitat succeeix precisament el contrari: només podem ser al·lèrgics a allò amb el què s'ha contactat. Durant algun dels contactes previs amb el fàrmac és quan es desenvolupen anticossos contra aquest fàrmac. En un posterior contacte amb el mateix fàrmac o altre relacionat química o estructuralment, es desencadenarà la reacció al·lèrgica amb tots els seus símptomes. Així doncs, excepte en circumstàncies especials, no és possible ser al·lèrgic a un fàrmac si no s'ha utilitzat prèviament.
Són dues les principals raons per les que es recomana administrar la immunoteràpia en Centres Sanitaris. En primer lloc, en aquests centres (preferentment Unitats d'immunoteràpia dependents de les Unitats d'Al·lèrgia) es realitza una valoració del pacient abans de l'administració de la dosi. I és que, per exemple, en presència de símptomes d'asma bronquial o si el pacient està patint una infecció respiratòria no s'ha d'administrar la dosi corresponent, que es pot posposar uns dies fins que el problema intercurrent es trobi resolt. En segon lloc, de la mateixa manera que l'al·lergen desencadena símptomes en el pacient susceptible, l'administració de la immunoteràpia, pot desencadenar algun tipus de reacció. De fet, el més freqüent, és que es produeixi inflor i/o envermelliment a la zona d'injecció que, en general, manca d'importància. No obstant, existeix la possibilitat que es presenti alguna reacció més important (rinitis, urticària, etc.) que requereixin un tractament immediat. El fet que aquestes últimes reaccions es presentin amb molt poca freqüència no ha de confiar-nos i no es pot permetre que les "vacunes" s'administrin, per exemple, en el propi domicili del pacient o no s'esperi el temps corresponent després de la injecció.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha avalat la seguretat i eficàcia de la immunoteràpia sempre que estigui correctament indicada per l'especialista. La immunoteràpia és l'únic remei que actua sobre la causa de l'al·lèrgia i és capaç de variar el curs de la malaltia al·lèrgica. No obstant, no tots els malalts responen d'igual manera, ni en tots els casos s'aconsegueixen resultats òptims. La immunoteràpia pot salvar la vida en el cas de persones al·lèrgiques al verí d'abelles o vespes i s'ha demostrat que aquest tractament pot prevenir el desenvolupament de l'asma al·lèrgic en pacients que la malaltia al·lèrgica comença per una rinitis.
La immunoteràpia específica amb extractes hiposensibilitzants, coneguda popularment com vacunes antial·lèrgiques, consisteix en l'administració de dosis progressivament creixents de l'al·lergen responsable de les manifestacions clíniques del pacient, fins arribar a la dosi de manteniment. Aquesta dosi ha de ser eficaç per a disminuir la sensibilitat del pacient a l'al·lergen i, així, reduir els símptomes d'al·lèrgia. La immunoteràpia s'utilitza per a tractar casos de rinitis i/o asma causats per sensibilització a pòl·lens, àcars de la pols, epitelis d'animals i certs fongs de l'ambient. Així com en la sensibilització als verins d'abella i vespa.
No, moltes de les rinitis perennes (sense variacions estacionals) que s'acompanyen de pèrdua d'olfacte i sense una clara relació amb l'exposició a un al·lergen conegut, no són al·lèrgiques. És freqüent el desenvolupament d'una rinitis no al·lèrgica després de l'abús de vasoconstrictors nasals. Aquestes gotes es comencen a utilitzar per a tractar els símptomes catarrals comuns, sobretot el nas tapat, i, per un efecte "rebot" no es poden abandonar. Per això és important evitar l'auto-medicació amb aquests preparats aparentment innocus. Altres rinitis poden ser de tipus infecciós, anatòmic o vasomotor. En la rinitis vasomotora les manifestacions són semblants a una al·lèrgia, però els estímuls desencadenants són inespecífics: canvis de temperatura, olors fortes, canvis de postura, etc.
S'anomena rinitis a la inflamació de la mucosa nasal que produeix símptomes molt molestos. Entre aquests símptomes trobem les salves d'esternuts, la congestió nasal, la destil·lació aquosa i la picor al nas. Aquesta picor sol manifestar-se externament per gestos, ganyotes i el gratament del nas. Es tracta d'una malaltia que produeix un deteriorament important en la qualitat de vida, a l'interferir en la concentració, les relacions socials i la son. Malgrat això, només la meitat dels pacients afectes consulten al metge, fet que comporta que la rinitis sigui un trastorn patològic imfravalorat i imfratractat.
El principal factor de risc per a desenvolupar una al·lèrgia al làtex és el contacte previ amb materials de làtex. En l'última dècada, l'al·lèrgia al làtex s'ha convertit en un problema comú, sobretot, entre el personal sanitari on la sensibilització al làtex és del 5 al 10% segons els estudis. L'increment d'al.lèrgia al làtex es deu al major consum de productes derivats del làtex que confereixen protecció davant de fluids biològics. Altres grups d'individus que presenten un major risc de reacció són aquells que han estat sotmesos a repetides exploracions amb exposició al làtex, per exemple, persones amb espina bífida i aquells amb problemes congènits en el desenvolupament de les vies urinàries. Cal prestar especial atenció a pacients amb al·lèrgies alimentàries a la castanya, plàtans o fruites tropicals. Això succeeix perquè aquests aliments contenen alguns dels mateixos al·lergens que el làtex.
Si vostè ha estat diagnosticat d'al·lèrgia al làtex, ha d'evitar totalment el contacte amb guants de làtex i altres productes que continguin làtex com globus, tetines de biberó o preservatius. Així mateix, ha d'evitar la inhalació de la pols de làtex de guants d'altres persones.
Per a protegir les mans d'agents irritants i infecciosos es disposa de guants de vinil o neoprè que poden fer-se servir sense cap tipus de reacció per part del pacient al·lèrgic al làtex. L'ús de preservatius sense làtex evita l'embaràs, però no protegeix totalment de malalties de transmissió sexual com la SIDA o l'hepatitis.
En un futur, potser, disposarem de tractament amb immunoteràpia per a prevenir les reaccions al·lèrgiques al làtex.
